JOSEP PUJIULA

BOTES

REFLEXIÓ AL VOLTANT DE LES CABANES D’ARGELAGUER

Conec el senyor Josep Pujiula des de sempre,  en “Garrell” per a tots els que el tractem res d’abans que fessin desmuntar, per primer cop, el seu parc.

Vaig saber que uns amics comuns –la colla de la Lluna-  li estaven passant a l’ordinador uns escrits que ell havia fet sobre la seva vida al camp de “can sis rals” propietat de l’alcalde d’Argelaguer, i com que no m’estic mai de ficar-me on no em demanen, els vaig demanar permís per editar el que havien fet. Així vaig endinsar-me al món d’en Garrell i al cap de dos mesos teníem 1000 llibres amb una edició a un  sol color i tapes de dos, petit i que no feia justícia a l’obra. Però tenia tot el respecte i una tonalitat d’acord amb el seu tarannà. Els va vendre a peu del parc, a preu de cost i sense pagar impostos. El món oficial també l’havia ignorat.

Llegir aquelles planes plenes de vida em proporcionaren dies de reflexió, de comprensió i una bona dosi d’aprenentatge per aportar al meu treball amb persones.

No vull repetir la importància d’aquesta obra en tots els àmbits.

Tampoc vull entrar en teories psicològiques i socials, que no venen al cas, però si vull exposar una realitat que es compren entre les línies del seu primer, per ara, llibre.

En Josep, es relaciona amb les persones, els animals i l’entorn vegetal de manera natural i intuïtiva i és en aquestes relacions on brolla el seu art arquitectònic i escultòric.

Durant un temps, alguns joves utilitzaren el parc per poder fumar a recer de les mirades indiscretes. Una altra temporada va tenir porcs senglars, un boc, un burro i altres animalons  com inquilins. Els arbres vius  li proporcionaren els punts d’assentament d’una casa –ara hi ha una empresa que posa bungalows sobre arbres per a turistes agosarats- I les escultures per efímeres, consumibles o fixes surten d’estris i objectes llençats, oblidats en qualsevol racó.

Vet aquí un petit conte imaginat a rel de la correspondència que va mantenir en Josep amb aquells adolescents mentre  van poder.

“El primer pas per ajudar a una persona és que existeixi, el segon que vagi on el poden ajudar i el tercer que s’hi quedi fins trobar el camí de l’autonomia”

I tu què  saps?

A vegades, quan parlo i  miro la meva neta, veig una presentació de “power-point” que mostra el pas del temps sobre la meva pell, cabell blanc, olleres de vista cançada, músculs flàcids i panxa … però alhora em retorna a temps pretèrits, quan passejava amb els meus fills, quan m’inventava contes per atreure la seva atenció, quan els feia discursos de vell …

Un dia del mes de setembre, vaig decidir anar a les cabanes d’Argelaguer amb la petita de la casa; estàvem dins el laberint a prop d’un espai per reposar, mentre ajudava a pujar la nena, vaig sentir uns joves que parlaven entre ells amb aquella ironia que tenen els joves quan mostren la seva enveja, l’un per l’altre el to anava pujant.

En arribar on eren ells i després de saludar-los i rebre grunyits per resposta, em va sortir el profe que tinc dins i els vaig interpel·lar directament. Que en sabeu d’aquesta edificació?

–        I tu què en saps? –va dir un pelat amb jaqueta fora de temporada, però molt maca-

–        Jo sóc amic de l’home que ha fet tot aquest parc i us asseguro que no és fàcil fer tot això un home sol. Heu pujat fins a dalt les banderes? I al riu, hi heu baixat? És cansat !

–        Va! –digué un altre, amb cara d’autosuficient-  nosaltres fem cabanes molt més complicades!

–        Així, com que també sou constructors ja sabreu que el que hi ha aquí l’estan estudiant arquitectes de tot el món, perquè el sistema és molt original i senzill, però, que és molt difícil fer aquestes alçades !!. Però us diré una cosa que encara és més important que tot això, aquí hi passen gent de tots els països, en hi ha que fan molts quilòmetres només per veure això que nosaltres tenim la sort de poder venir-hi cada setmana. I parlant de cada setmana, sabeu que aquí durant un hivern, uns nois hi venien a fumar porros cada divendres a la nit? I espatllaven les coses que ell feia entre setmana i li deixaven escrits per fer-lo enfadar! I sabeu que va fer ell?

–        Els va denunciar! –va fer el primer- i els van portar a la presó per danys a la propietat privada, com fan tots els vells!

–        Doncs no. Ell deixava net el que ells havien embrutit, i els deixava notes que els provocava i els encoratjava a seguir venint, però sense malmetre el que era el seu lloc preferit! La llàstima és que aquells joves només tenien en Josep que els ajudava i crec que no van fer gaire bona fi …

–        És veritat –si va ficar, el que no havia dit ni mu- el meu germà Jaume era un d’ells, i un dia quan ja estava molt malalt, m’ho va explicar!

Amb el seu tarannà, en Josep es va relacionar amb molta gent, alguns directament i d’altres deixaven notes escrites on volien explicar amb paraules les sensacions que acabaven d’experimentar pujant, baixant i suant dins un laberint metàfora de la vida.

Amb els anys, les cabanes –fixeu-vos que va començar a construir-lo quant ja era una persona adulta i casada- varen néixer es van desenvolupar, van desaparèixer i van ressorgir de les flames un temps més tard, i en la segona mutilació es reencarna en un riu de símbols universals construïts amb les mans, la mirada i els objectes que la vida ofereix a l’autor, amb la impunitat que tot gran artista té davant la seva obra.

Bon coratge.

Antoni Carbonell

Infermer, editor del llibre d’en Josep Pujiula i Vila <<l’home de les cabanes>> 2001

Conseller garrotxí entre 2000 – 2007.

Anuncis